¿No os ha pasado alguna vez, que leeis un texto y parece que el escritor@ os conozca y sepa de vuestra historia? Eso me pasa mucho con una amiga que tengo de Almarza, excelente escritora, la que en muchos de sus textos parece como si desde la distancia conociera mi forma de sentir, como si me comprendiera, ella ya sabe quien es.
Hoy navegando por FB encontré un cuento que nos recordó mucho a nosotros, quizás por el entorno, quizás por todo lo vivido.
Ese cuento seguro que también tendrá un final feliz por muchos disgustos y penalidades, porque donde existe el verdadero amor, toda sombra termina por desaparecer.
Espero que os guste, no me he resistido a colgarlo aquí, es la forma de no extraviarlo.
La fada i el mag.
Diu la història d'un mag que un dia al seu bosc encantat va plorar perquè malgrat la seva màgia no havia pogut trobar l'amor.
La lluna, la seva única amiga li donava forces per suportar tot el dolor que sentia per culpa d
el seu tan llarga solitud.
És que ell sabia molt bé que en el seu haver mai havia sortit del seu destí. Si algú t'ha de parlar, ja ho sabràs només hauràs de saber reconèixer-ho.
Va ser en una tarda que el mag passejant al bosc la vista va creuar amb la més dolça mirada que en tota la seva vida mai va conèixer.
Des d'aquest mateix moment la fada i el mag van voler estar sols els dos al bosc estimant sempre i en tot lloc. I el mal que sempre va existir, no va suportar veure tanta felicitat entre dos éssers. I amb el seu odi va atacar fins que la fada va caure en aquest somni fatal dels éssers.
En el seu castell passava les nits el mag buscant el poder que devolciera seva fada el seu amor la seva mirada tan dolça d'ahir.
I no va parar des de llavors buscant la manera de recuperar a la dona que aquell dia enmig del bosc per fi va poder estimar.
I avui sap que és l'amor i que tindrà forces per suportar aquell conjur sap que un dia veurà la seva dolça fada arribar i per sempre amb ell es quedarà.
Hoy navegando por FB encontré un cuento que nos recordó mucho a nosotros, quizás por el entorno, quizás por todo lo vivido.
Ese cuento seguro que también tendrá un final feliz por muchos disgustos y penalidades, porque donde existe el verdadero amor, toda sombra termina por desaparecer.
Espero que os guste, no me he resistido a colgarlo aquí, es la forma de no extraviarlo.
Diu la història d'un mag que un dia al seu bosc encantat va plorar perquè malgrat la seva màgia no havia pogut trobar l'amor.
La lluna, la seva única amiga li donava forces per suportar tot el dolor que sentia per culpa d
el seu tan llarga solitud.
És que ell sabia molt bé que en el seu haver mai havia sortit del seu destí. Si algú t'ha de parlar, ja ho sabràs només hauràs de saber reconèixer-ho.
Va ser en una tarda que el mag passejant al bosc la vista va creuar amb la més dolça mirada que en tota la seva vida mai va conèixer.
Des d'aquest mateix moment la fada i el mag van voler estar sols els dos al bosc estimant sempre i en tot lloc. I el mal que sempre va existir, no va suportar veure tanta felicitat entre dos éssers. I amb el seu odi va atacar fins que la fada va caure en aquest somni fatal dels éssers.
En el seu castell passava les nits el mag buscant el poder que devolciera seva fada el seu amor la seva mirada tan dolça d'ahir.
I no va parar des de llavors buscant la manera de recuperar a la dona que aquell dia enmig del bosc per fi va poder estimar.
I avui sap que és l'amor i que tindrà forces per suportar aquell conjur sap que un dia veurà la seva dolça fada arribar i per sempre amb ell es quedarà.
No hay comentarios:
Publicar un comentario